Les nostres fonts. Cervelló
Autors: Josep Llurba / Gemma Gou
Paraules dels autors:
Aquest treball sobre les fonts de Cervelló fou publicat en un fulletó per l’Ajuntament de Cervelló per a la Festa Major de l’any 1993. Gairebé han passat 19 anys i ens ha semblat bé fer-ne una revisió i tornar-ho a publicar de nou, puix que en la primera edició hi havia algunes errades que hem corregit i també hem trobat que hi mancava alguna explicació més acurada dels indrets de les fonts.
Hem d’advertir, però, que l’any 1993 la narració era feta en present, si més no en la majoria de vegades. En canvi en aquesta edició hem de parlar en passat perquè si a la dècada dels anys noranta del segle XX, ja se’ns feia una mica complicat situar el lloc on hi havia les fonts, ara és bastant difícil, trobar-les i situar-les en el seu punt just.
Dissortadament moltes fonts han desaparegut, fins i tot les que eren més emblemàtiques per al poble de Cervelló. És ben evident que estem en un altre temps i en unes altres maneres de fer, però hem pensat que recordar aquells brolls d’aigua no ens faria cap mal, ans tot al contrari: l’enyorança també forma part de les nostres vides i la història dels pobles ens fa reviure les actuacions dels homes i de les dones del passat.
Les fonts havien estat un lloc on força sovint les persones hi anaven a berenar i a buscar un càntir d’aigua fresca i regalada. Al pic de l’estiu donava goig anar a cercar l’aigua cristal·lina que brollava del broc adossat a una roca o al mig d’un marge de pedra seca. Era tot un plaer observar les famílies amb llurs infants jugant al redós d’aquells indrets ombrívols, tranquils i amarats de bellesa, tot gaudint de la fresca agradable –tan necessària quan feia aquella xafogor intensa de l’estiu–, que donava l’ombra de l’arbre majestuós que havia crescut espontàniament al voltant de la font.
Antigament, i malgrat la necessitat de cada casa, puix que l’aigua corrent no eraLes nostres fonts de Cervelló Marges i tant corrent com ho és ara, anar a la font era un anar i venir sense l’angoixa d’haver-hi de fer cues i, tanmateix, en cas que se n’hi hagués de fer, la cosa podia esdevenir enriquidora i complaent, car s’aprofitava l’avinentesa per fer-la petar una estona. Aleshores tothom es coneixia i el diàleg era un fet necessari, potser fins i tot obligatori, ja que a ningú li passava pel cap d’omplir el càntir sense haver dit “bon dia” o “bona tarda” a les altres persones que estaven allí. Era un fet social acceptable per a tots amb un sentit d’educació i respecte per a tothom. En canvi ara, si tenim la dissort d’ensopegar amb quaranta garrafes de plàstic i a més a més amb el seu propietari, que no et diu ni ase ni bèstia, aleshores la situació pot ser un autèntic calvari, fins al punt d’abandonar la font sense haver omplert la teva garrafa i ni tan sols haver fet un trist glopet d’aigua.
És ben sabut que pels entorns dels termes de Cervelló, Vallirana, Corbera, etc., estava ple de fonts, moltes de les quals ja s’han perdut irremediablement. De les que, poc o molt, s’aguanten en peu és gairebé una temeritat anarhi a buscar aigua pels possibles focus de contaminació que hi pot haver. No obstant, això, però, és bo recordar aquells paratges, aquells indrets, aquells espais de la naturalesa idíl·lica on hi ha o hi havia hagut algunes de les fonts o deus d’aigua més característiques de Cervelló. Recordar no val diners i a sobre t’omple de sentiment intents. I és aquest sentiment i aquesta nostàlgia el que ens fa recordar aquells paratges plens de natura i bellesa.
Per adquirir el llibre us podeu adreçar a la botiga d'AnimaMecenix o bé a les adreces de correu info@mecenix.com o ambar@periodistes.org.
Volver arriba