Si no ho escric rebento

Notes i apunts pel fet de viure

Manel Torres

Llibre en distribució per l’editorial.

 

El llibre que ara presentem recull els articles publicats a “El Far del Llobregat” –setmanari que apareix al Baix Llobregat— entre 1992 i 2012. Són 75 articles agrupats en cinc capítols o àmbits temàtics: “Del temps que ens ha tocat viure,” “Paràboles làiques”, “La vida no és cosa seriosa”, “Herois del nostre temps“ i “I si no calléssim?”. El recull va precedit de l’article que s’inclou a continuació a manera de presentació.

Nelson Mandela només portava dos anys en llibertat. Un any abans, a Sudàfrica encara estaven vigents les lleis de la segregació racial. Sembla mentida, però així ens trobàvem al 1992, quan vaig començar a escriure articles d’opinió al setmanari El Far del Llobregat. A Barcelona, el Cobi estava a punt per rebre milers d’atletes per competir en els Jocs que obririen la ciutat al món. Sembla ser que encara continuen sent els millors Jocs Olímpics de la història.

Quan vaig començar a deixar constància de les meves reflexions sobre les petjades que el món anava deixant en el nostre dia a dia col·lectiu,  i també en la meva ment, la Unió Europea encara no existia i a la butxaca portàvem pessetes. Això demostra que hi havia vida abans que ens aixopluguessin la Comissió Europea i l’euro. És una dada per a l’optimisme: si un dia vam ser capaços d’estimar, jugar, riure i ser feliços sense dir-li amèn a les Merkels de cada moment, també ho podem aconseguir si un dia, els déus del neoliberalisme no ho vulguin, hem de fer les maletes i enfilar l’exili de les institucions europees.
Girar la vista enrere té aquestes coses. Ens permet poder veure que res no és imprescindible i descobrir que res no és inmutable. Quan comencaven a caminar aquests articles que recull el llibre que té a les mans no hi havia, per exemple,  playstation ni internet i el mapa d’Europa esborrava fronteres per traçar-ne de noves, amb el desmembrament de la Unió Soviètica i Iugoslàvia com a conseqüència retardada de l’enderroc del mur de Berlín.

Van anar passant els anys i cada article era com una mena de sessió terapèutica. Els lectors i les lectores no en tenien cap culpa, ho sé, i els demano perdó si els he transferit alguna neura o alguna obsessió, però el cas que cada un d’aquests articles ha estat una manera de digerir sense expulsar gaires sucs gàstrics tots els canvis que hem sofert com a societat en aquests darrers vint anys. Dit d’una altra manera, si no ho escrivia, rebentava.

I Déu n’hi do les coses que han passat en aquestes dues dècades! El compact-disc va matar el cassete; després el dvd va matar al cd i ara les descàrregues per internet estan en camí de matar-ho tot. El 1998 va aparèixer la Viagra i aquell mateix any es va constituir el Banc Central Europeu, segurament per contrarestar tanta trempera.

En aquest temps s’han accelerat els avenços científics i s’ha desenvolupat la societat de la informació a un ritme de vertígen, de tal manera que avui en dia tots i totes portem petits ordinadors a les butxaques que ens permeten tenir tota la informació al nostre abast i comunicar-nos instantàniament. Però com els humans som una espècie que no pot donar dues passes endavant sense donar una enrera, també va apareìxer el Sálvame i altres residus televisius, i en una involució gravíssima la mort de Lady Di va deixar pas al naixement de Belén Esteban com a anestèsia de les masses.

També vam superar dos cataclismes anunciats: Primer, el canvi de moneda; després, l’efecte 2000 en els ordinadors. Vam saber aprendre a comptar, comprar, pagar i corrompre amb euros, i els ordinadors, cada vegada més intel·ligents, van saber reconèixer el canvi de segle. I quan just aquest llibre anava camí de la impremta, esquivem un tercer apocalipsi: la fi del món anunciada pels maies.

El que sí va suposar el començament d’un nou cicle en la història va ser l’atemptat de les torres bessones de Nova York. Si Fukuyama havia pronosticat anys abans, amb la caiguda del Teló d’acer, el final de la història, l’atac contra el cor del sistema capitalista perpetrat pel terrorisme d’origen islamista va reobrir el llibre per iniciar un nou capítol.

Després va venir la globalització i de la seva mà, l’extensió d’un capitalisme sense regles que s’havia assajat dècades abans en les fronteres del sistema. I com a conseqüència d’aquella partida de casino capitalista planetària, ara mateix ens trobem en l’any V després del crash financer dels Estats Units. Cinc anys de crisi financera i econòmica que potser ens han portat a una cruïlla de camins que, segons cada vegada més veus, ens anuncia una doble destinació: involució o revolució.

Però tot això ja quedarà per a una altra teràpia. En aquest llibre només trobareu algunes de les sessions que m’han permès entendre una mica millor aquests darrers vint anys i arribar fins aquí amb una salut mental prou digna.

Manel Torres (Barcelona, 1965) és periodista. Durant molts anys li van deixar informar des de les pàgines del Diari de Barcelona, El País i La Vanguardia sobre l’actualitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, durant un temps en què aquest territori va patir una important transformació. Al mateix temps, al llarg de tots aquests anys des d’El Far del Llobregat li van permetre compartir les seves filies i fòbies amb els lectors i les lectores. Aquest llibre és el fruït d’aquesta teràpia periodística que en l’actualitat encara té el luxe de practicar.