LLIBRE EN PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ

Fer comarca

El Centre d’Estudis Comarcals i el Baix Llobregat (1974-2015)

 

La història del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat és tan intensa, s’han fet tantes activitats, ha passat tanta gent, s’han imaginat tants projectes, s’han somniat tantes propostes, s’ha viscut tant, ha estat tan important per al territori i la seva gent, que ha requerit recerca i reflexió abans de posar negre sobre blanc el més important

de cada moment. El resultat és una síntesi de 40 anys d’història al servei de dues causes absolutament interrelacionades: el coneixement i el territori, que vol dir la seva gent, les seves tradicions, la seva cultura,

les seves formes de vida, el paisatge malmès, el riu que ens dona identitat i que tant ens ha fet patir i tant ens ha alimentat. Com tota empresa humana, un Centre d’Estudis és un conglomerat de perspectives.

Nascut realment en democràcia, encara que hereu de les múltiples sensibilitats de l’antifranquisme militant o sentimental, i per tant sotmès a les pressions de la política i del poder, va tenir la virtut de saber surar

sobre les mars partidàries, agitades o calmes, sobre la base d’un talent après, que parla molt bé del tarannà pluralista però també pragmàtic, dels que van conduir l’entitat al llarg dels anys. Immersa en una realitat invertebrada que calia configurar primer i ensenyar a estimar desprès, ja es veia que només podia funcionar a base d’unir voluntats i pidolar ajuts.

 

L’autor

Jesús A. Vila Garcia és periodista, llicenciat en Història per la Universitat de

Barcelona i DEA per la UPF. Va ser director, a la comarca, de les revistes El Llobregat  i El Nou Llobregat , d’una ràdio municipal i posteriorment redactor en cap de Diari de Barcelona. Soci de primera

hora del Centre d’Estudis Comarcals, va ser membre de Junta durant un curt període i, des de 1999 fins a 2015, el responsable de l’empresa Ambar Comunicació, SL, col·laboradora en les tasques d’edició i publicacions de l’entitat. És autor d’una dotzena de llibres entre treballs d’història, obres de divulgació,

teatre, novel·la, reculls d’articles, etc.

 

Del pròleg d’Ignasi Riera

Jesús: el teu nom et predestinava a escriure l’evangeli del nostre Centre d’Estudis. I al teu escrit has sabut fer crònica, amb molta lletra petita, que és, al capdavall, la que compta sobre una experiència tan original com insòlita.  En un escrit que enviava abans d’ahir al ‘Punt de Trobada’ de Viladecans  —i del qual t’adjunto còpia—, torno a explicar per què i com el contacte amb la meva comarca d’adopció ha marcat el fil roig de la meva (tanmateix escassa)  ‘educació sentimental’.  Deixes molt  clar, Jesús, que ha funcionat  —i bé!—  una proposta destinada, en principi, al fracàs o a una pàgina efímera, a una més de tantes fantasioses (i voluntarioses)  iniciatives culturals. El primer que demostra el teu treball és que, malgrat els esculls de tota mena i amb recursos migradíssims, el projecte no solament ha tirat endavant sinó que, a més, ha quallat. Sí que la nostàlgia em fa recordar els començaments dels Clopas, Mauri, Albert Massegur o un entranyable mossèn Canals. Però allò podria haver-se quedat en un nou episodi d’Els savis de Vilatrista  de Santiago Rusiñol. I crec, Jesús, que fas molt bé marcant els períodes del Centre assignant-los als seus punts de referència o ‘Presidents’:  glòria i honor al Dr. Jaume Codina, al Dr. Carles Riba i Romeva, a la il.lustre Conxita, entre d’altres. Per què?   Perquè una comarca tan complexa,  i  —en paraules del sabadellenc Pau Vila—  ‘tan absurda, en les seves mesures actuals’, era un veritable conjunt de conjunts, de síntesi problemàtica, si no impossible. I les aportacions individuals, i generoses, de professionals acreditats en els seus rams com ara l’historiador, geòfrag i teòleg laic Dr. Codina, l’Onofre Pelford  —dedicat, quan el vaig conèixer, a produir làpides—, l’Isidre Clopas, que soldava el Baix Llobregat amb Martorell, Josep Moran, que ens recordava els noms de cada cosa i de cada lloc, Miquel Roa, teòric i pràctic de l’arquitectura més audaç, Mercè Renom, que ens ha aclarit la vivacitat dels moviments socials de temps en què ni els més vellets, com jo, hi érem, Oriol de Bolós, Montserrat Pagès,  Ferran Balanza,  Carles Riba, María Luz Retuerta (per esmentar alguns noms de memòria), i tota la colla dels nous adherits, amb els quals ja no vaig conviure, han aconseguit redescobrir una comarca, afillar-se-la, fer-la nostra (fins i tot dels que hi entràvem gairebé d’esquitllentes).