LLIBRE EN PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ

4 ESTACIONS 4

Aquest volum que presentem ara és un llibre d’autor, numerat i autenticat per l’artista, en edició de luxe i paper volum especial i el mateix format que les pintures i dibuixos originals que acompañen els quatre poemes estacionals del gran escultor i pintor hospitalenc Ferran Soriano, amb una carrera artística de més 40 anys, dos centenars d’exposicions individuals i col•lectives, nombrosos premis i obra seva exposada en espais públics d’un gran nombre de municipis nacionals i estrangers i, darrerament, amb una envejable carrera poètica. Escriptors, poetes i crítics d’art de la talla de Miquel Martí i Pol, Olga Xirinacs, Joaquim Horta, Daniel Giralt-Miracle, J. Corredor Matheos, Josep M. Cadena, Francesc Miralles, Carles Duarte o Francesc Candel —del qual era gran amic personal— han escrit de Soriano i de la seva obra, sempre destacant la qualitat artística de l’autor i de les seves composicions, on l’acer i el marbre juguen un paper fonamental i ara les paraules brillen amb llum pròpia. En aquesta ocasió, el pròleg del llibre és de l’escriptor i amic, Ignasi Riera.

Exemplar de 44 pàgines, númerat, autenticat per l’artista i signat a mà per a les opcions 2, 3 i 4 de mecenix.com. Edició única de 300 exemplars, dels quals en distribució 295. Els 198 primers exemplars en opció de micromecenatge i els 97 restants en reserva per l’autor.

 

(De la Presentació de l’autor)

Fa quatre anys, concretament el 2010, vaig escriure les sensacions que em produïa el trajecte en el ferrocarril, el “carrilet”, camí del meu estudi a Sant Boi un dia del mes de gener, donant-li forma de poema, sense pensar en res més, senzillament va sorgir.

Pel mes de juny del mateix 2010 me’n va sortir un altre, —sembla doncs que el curt viatge m’hi a empeny a escriure. Això em feu pensar que potser podria fer-ne un de cada estació astronòmica.

Vaig fer l’últim el 2011, volent sempre que coincidís en fer-lo en ple moment de cada època de l’any.

Com tantes altres coses van quedar al racó, reposant, quan de sobte, l’aixeta es va obrir de nou, ja el 2014, quan en llegir-me’ls novament, vaig iniciar un procés que em va anar obrint tot un curiós corriol ple de connotacions i coincidències, si més no, curioses.

La motivació, tal vegada es produeix,  per què,  des del tren, de Cornellà a Sant Boi, en sortir del túnel i, iniciant la circulació per l’exterior, presenta un panorama que és fa mirar i, m’impulsà a escriure els poemes. Vaig decidir aleshores fotografiar des de la finestra del tren el paisatge del riu Llobregat, sempre en direcció a Montserrat, fent-les coincidir escrupolosament en cada espai estacional, primavera, estiu, tardor i hivern, és a dir, potser fer-ne la darrera a finals de 2014.

Amb això —pensava— quedava tancat amb el 4, quatre anys des del primer poema i quatre visions del panorama 4.

Sense pensar-ho, però, aparegueren més casualitats amb el guarisme 4, quatre és el nombre d’estacions per les que passo des de fa un munt d’anys, per anar de casa a l’estudi i viceversa, L’Hospitalet–Av. Carrilet, Almeda, Cornellà–Riera i Sant Boi.

Em trobo, doncs, que el 4 es torna a repetir més vegades. Comptem-les.

4 poemes de les estacions astronòmiques.

4 fotografies del riu Llobregat des del tren.

4 estacions del Carrilet.

4 anys des de el primer poema 2010–2014.

4 passes (expressió popular) per indicar que una cosa es a la vora, si així ho volem arrodonir amb un altre quatre i, forçant la situació, ja que l’estació de Sant Boi és a quatre passes (mal comptades) del meu estudi.

Ara doncs aquest projecte de llibre queda complementat per a (quatre) pintures d’aquestes 4 estacions, per tant doncs, un altre 4.

No sabent si aquest 4, 4, 4, 4, 4, 4 i els que a continuació afegeix-ho, conformen alguna xifra o seriació cabalística, esotèrica o astrològica i què pot tenir a veure quelcom, amb el meu any i hora de naixement el 1944 a les 4 de la tarda.

Tot aquest descobriment d’esdeveniments vinculats al numero 4, sens dubte em fa gràcia i, amb mig somriure i mig seriosament m’intriga, fent-me sentir que és com estar dintre d’un joc que no controlo, de circumstàncies casuals, o no, estranyes i, si més no, d’una certa sensació de misteri que va més enllà del que jo puc comprendre, ja que mai m’hi havia fixat, donat el meu escepticisme amb aquestes coses.

 

(Del Pròleg d’Ignasi Riera)

Un dia, el bon amic em va ensenyar, amb posat d’home tímid —té els aires d’aquelles figures que dibuixava el gran Cesc—, poemes seus, que componia al llarg dels seus viatges en el carrilet… que et porta des de la plaça d’Espanya fins, si cal, a Igualada o als peus de Montserrat, passant per l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, etc. Rellegeixo l’obra poètica —de poesia de la paraula—  d’aquest nou artista del mot precís (i no gens retort) que es diu Ferran Soriano. Títol: ‘Les Quatre Estacions’. Quin gran homenatge a un tren de via estreta o al venecià Antonio Lucio Vivaldi, que havia nascut el 1678 i que moria a Viena un juliol de 1741. Ens el sabem de cor, perquè és el violinista excels que va musicar ‘Les Quatre Estacions’ que agermanen harmonia amb ganes de viure, alegria i bellesa, sempre sota la metàfora de la meteorologia. Per cert: ¿puc cometre l’heretgia de dir que el nostre nou poeta, baixllobregatí d’adopció, aporta un valor afegit al gran Vivaldi? Els paisatges que descriu són urbans. O, potser, suburbans. Com en el seu dia Maiakovski, Ferran Soriano se’ls mira cada dia, els fotografia, els olora ‘l’aigua bruta, el marró enfosquit del riu’, que un dia tardoral el porta a formular un desig:

“Espero, però, un retorn / dels daurats grocs brillants, /  harmonitzats per aquest sol / refermat amb la força fèrtil /  d’aquest paratge del Baix… /  Llobregat”.

Amic:  fins i tot en dies freds de gener, ets capaç de sentir, assegut vora la finestra “la sensual escalfor del sol”, el curt moment que et convida a somniar. Com has fet amb nosaltres. Gràcies per tot. (Ep! I que el poeta no mati l’escultor).

Ignasi Riera